La drogodependència o addicció a les drogues és una malaltia que comporta greus conseqüències a nivell físic, psicològic i social. Es manifesta mitjançant un patró de comportament desadaptatiu, en el qual el consum de substàncies com alcohol, cocaïna, cànnabis o psicofàrmacs esdevé una prioritat per a la persona, per sobre d’aspectes fonamentals de la seva vida. Aquest canvi de prioritats sol provocar un notable deteriorament en diferents àrees personals. A més, també hi ha addiccions sense substància, conegudes com a addiccions comportamentals, que inclouen el joc amb apostes, l’ús compulsiu d’internet, les compres, l’activitat sexual o determinades conductes repetitives que generen dependència.
En termes generals, totes les drogues afecten el sistema nerviós central mitjançant l’alliberament de neurotransmissors que n’alteren el funcionament natural. Amb el temps, l’organisme perd la capacitat de produir aquestes substàncies per si mateix, cosa que genera una necessitat fisiològica de consumir per mantenir l’equilibri intern i evitar el malestar físic i emocional associat a l’abstinència.
Des d’una perspectiva psicològica, les substàncies addictives solen complir una funció concreta per a qui les consumeix. Poden alleujar temporalment emocions doloroses, proporcionar una sensació d’escapament o respondre a necessitats internes com la recerca d’eufòria, desinhibició o control. Aquesta experiència reforça la creença que el consum és necessari per sentir-se bé, i genera un vincle cada vegada més fort amb la substància.
A mesura que l’addicció avança, la persona perd la capacitat de controlar el consum, fins i tot quan reconeix les conseqüències negatives que comporta. Un dels trets centrals d’aquesta malaltia és l’alteració del cervell, especialment en les àrees relacionades amb l’autocontrol i la presa de decisions. Aquest canvi neurobiològic fa que el consum deixi de ser voluntari: la persona no consumeix per elecció, sinó perquè sent que no pot deixar de fer-ho.
La presa de consciència d’una addicció
El procés de reconèixer una addicció i abandonar el consum travessa diverses fases o etapes. Aquestes van ser definides pels psicòlegs James Prochaska i Carlo DiClemente, que van desenvolupar un model que explica com les persones avancen des de la negació fins al canvi i la recuperació.
Etapa de precontemplació:
En aquesta fase, la persona consumeix sense reconèixer ni ser conscient de les conseqüències negatives que li genera la seva conducta. Encara no percep el consum com un problema, cosa que dificulta l’inici del canvi o la recerca d’ajuda.
Etapa de contemplació:
En aquesta etapa, la persona comença a reconèixer que el seu consum pot ser problemàtic i es planteja la necessitat de fer un canvi. Sorgeix llavors la dissonància cognitiva, una sensació de conflicte intern entre el que fa i el que creu que hauria de fer, que marca l’inici de la presa de consciència davant l’addicció.
Etapa de preparació:
En aquesta fase, la persona reflexiona de manera més profunda sobre els canvis que necessita fer en la seva vida per modificar la seva conducta de consum. Hi ha una major motivació i compromís cap al canvi, cosa que representa un pas clau en el procés de recuperació d’una addicció.
Etapa d’acció:
En aquesta etapa, la persona comença a posar en pràctica els canvis planificats per reduir o eliminar el consum. És un moment decisiu en el procés de recuperació, en què l’acció substitueix la intenció i es consoliden nous hàbits més saludables.
Etapa de manteniment:
En aquesta fase, la persona integra els nous hàbits en el seu estil de vida i aconsegueix mantenir-los de manera estable. Es considera que ha assolit l’etapa de manteniment quan aquestes conductes saludables se sostenen durant més de sis mesos, i es consolida així el procés de recuperació i prevenció de recaigudes.
Primera atenció gratuïta
Truca’ns gratis al: 93 424 04 00
Contacta amb nosaltres
"*" indicates required fields
Malgrat els avenços aconseguits, es poden produir recaigudes que portin la persona a reiniciar el cicle de canvi. Aquest model reflecteix la complexitat del procés i explica per què resulta tan difícil que algú reconegui la seva addicció, fins i tot quan el seu entorn l’hi adverteix. Cada etapa implica una actitud mental diferent i requereix una intervenció professional adaptada per facilitar el progrés i consolidar els resultats. Per això, és fonamental comptar amb l’orientació d’especialistes en addiccions que dissenyin un tractament personalitzat, tant per a la persona afectada com per a la seva família.