La campanya «Reconocerlas es el primer paso» denuncia la manca de recursos adaptats per a les dones que s’enfronten simultàniament a un consum problemàtic i a la violència masclista
La intersecció entre addiccions i violència de gènere és una de les realitats més invisibilitzades del panorama sociosanitari espanyol. Amb motiu del 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones, la Xarxa d’Atenció a les Addiccions (UNAD) ha llançat la campanya «Reconocerlas es el primer paso», a la qual s’han sumat nombroses entitats especialitzades en el tractament d’addiccions i la reinserció social.
Les dades que sustenten aquesta iniciativa són contundents. Segons els estudis disponibles en aquest àmbit, aproximadament el 80% de les dones que estan en tractament per abús de substàncies han experimentat algun tipus de violència al llarg de la vida, ja sigui física, sexual o psicològica. Aquesta xifra s’eleva al 70% en el cas de les dones amb addiccions comportamentals, com la ludopatia o l’addicció a les noves tecnologies.
Una bretxa de gènere persistent en l’accés al tractament
Les estadístiques d’atenció de la xarxa UNAD durant l’últim any reflecteixen una bretxa de gènere significativa. De les gairebé 38.000 persones que van rebre atenció especialitzada, únicament el 22% eren dones. Aquesta desproporció no respon a una menor prevalença dels trastorns addictius en la població femenina, sinó a les barreres específiques que dificulten que les dones demanin ajuda.
Quan una dona és víctima de violència de gènere i a més presenta un consum problemàtic, l’estigma social es multiplica exponencialment. La por al judici, la vergonya i la manca de recursos que tinguin en compte les seves circumstàncies específiques, especialment quan tenen fills i filles a càrrec, configuren un escenari que perpetua la invisibilitat i el patiment.
El testimoni com a eix de la campanya
El vídeo central de «Reconocerlas es el primer paso» presenta el testimoni d’una dona que reconeix el seu consum problemàtic com a mecanisme d’afrontament davant del dolor. La frase «Molt bé, reconèixer-ho és el primer pas» adquireix un significat radicalment diferent quan ella revela que aquest dolor prové de la violència exercida per la seva parella. El que en un principi sembla un missatge de suport es transforma en l’evidència de la manca d’estructures reals d’acompanyament per a aquestes dones.
Les entitats especialitzades denuncien que moltes dones que fan passos cap a la seva recuperació es troben sense ajuts adaptats, sense acompanyament especialitzat que abordi de manera integral l’addicció i la violència, i sense espais segurs on puguin rebre tractament juntament amb les seves filles i fills.
Perfil de les dones ateses per addiccions a Espanya
El perfil predominant de les dones que accedeixen a tractament per addicció a substàncies correspon a una dona de 34 anys d’edat mitjana, de nacionalitat espanyola, amb estudis primaris i en situació d’atur. La majoria són mares, i prop del 49% presenta patologia dual, és a dir, un trastorn addictiu coexistent amb algun problema de salut mental.
Les substàncies que motiven amb més freqüència la demanda de tractament són l’alcohol, seguit de la cocaïna i el cànnabis. Una dada especialment preocupant és que moltes d’aquestes dones acumulen més de deu anys de consum i van començar a consumir abans de complir els divuit anys, cosa que suggereix una vulnerabilitat primerenca sovint vinculada a experiències traumàtiques.
Un reconeixement institucional que s’ha de traduir en recursos
La campanya d’enguany subratlla un avenç significatiu en l’àmbit institucional. Per primera vegada, el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere reconeix explícitament la situació específica de les dones amb addiccions víctimes de violència masclista. Tanmateix, des d’UNAD i les entitats adherides insisteixen que aquest reconeixement s’ha de materialitzar en la creació de recursos efectius, programes de tractament amb perspectiva de gènere i espais d’acollida que permetin a aquestes dones iniciar el seu procés de recuperació en condicions de seguretat.
La reivindicació és clara: no n’hi ha prou de reconèixer el problema, cal articular respostes que atenguin la complexitat de situacions en què l’addicció i la violència es retroalimenten, generant un cercle del qual és extraordinàriament difícil sortir sense suports especialitzats.
